El desmantellament de la xarxa de coure

Durant dècades, la xarxa telefònica es va construir sobre infraestructura de coure, que a més de transmetre la veu, proporcionava alimentació elèctrica als terminals (fins a 50 V). Aquesta arquitectura permetia que els telèfons funcionessin sense corrent elèctrica domèstica, ja que l’energia provenia directament de les centrals, dotades de bateries o grups electrògens. Aquest avantatge era clau en situacions de crisi. Tot i això, el cost elevat del manteniment d’aquesta xarxa, sobretot en zones rurals, i l’impuls de serveis convergents més rendibles (Internet, telefonia i TV per fibra), han provocat el desmantellament progressiu del coure. Aquest canvi, tot i ser lògic des del punt de vista tècnic i econòmic, pot deixar desprotegits col·lectius vulnerables, com les persones grans o amb dependència sanitària. 

Limitacions de la telefonia per fibra en contextos crítics

Els actuals serveis de telefonia fixa via fibra òptica utilitzen tecnologia VoIP i depenen de dos elements clau: l’ONT (que transforma el senyal òptic) i el router (que el distribueix). Ambdós dispositius necessiten alimentació elèctrica per funcionar. En cas de tall de subministrament, si no hi ha un sistema d’alimentació ininterrompuda (SAI), la comunicació queda inhabilitada. Les possibles solucions —com routers amb bateria integrada o SAI domèstics— poden oferir entre 2 i 24 hores d’autonomia, però impliquen una inversió addicional i cert manteniment. En entorns empresarials, existeixen opcions més complexes com les PBX híbrides, però són inviables per a la majoria d’usuaris. Això fa evident la necessitat de reflexionar sobre l’accessibilitat real del servei en situacions extremes. 

Utopia nostàlgica o necessitat real?

El debat sobre recuperar el telèfon fix analògic no és només nostàlgic. Els seus defensors destaquen que, en emergències com incendis o apagades massives, aquest sistema encara garanteix una línia directa i immediata amb els serveis d’urgència, sense dependre d’alimentació externa. Els detractors, però, recorden les seves limitacions: baixa adaptabilitat a serveis digitals, manca de funcions modernes i una infraestructura ja obsoleta. A més, la irrupció de la fibra òptica i les xarxes mòbils 4G/5G fa difícil justificar el manteniment d’una xarxa de coure a gran escala. El debat, doncs, es mou entre la seguretat i la funcionalitat, entre el que era fiable i el que ara és eficient.

Cap a un model més resilient

La desaparició progressiva de la xarxa de coure és una tendència imparable, atesa la superioritat tècnica i econòmica de la fibra òptica. No obstant cal una solució intermèdia que combini els avantatges de la tecnologia actual amb la resiliència de l’antiga. Això implica que els operadors i governs promoguin la integració de sistemes SAI als equips de telefonia com a requisit bàsic, especialment en llars amb persones dependents. També caldria oferir ajudes econòmiques per a la seva implantació i fer campanyes informatives sobre la importància de disposar de sistemes de reserva, com ara mòbils o bateries addicionals. 

Amb aquestes mesures es pot aconseguir un model híbrid que ofereixi els avantatges de la telefonia IP i, al mateix temps, la robustesa i seguretat que oferien els antics telèfons basats en la xarxa de coure. Només així garantirem un servei resilient de comunicació davant qualsevol imprevist. Més que una mirada nostàlgica cap al passat, la qüestió del telèfon fix ens convida a repensar com volem garantir les comunicacions en situacions extremes. En un món cada cop més digital, no podem oblidar que la tecnologia ha de servir a les persones, especialment en els moments més crítics